Per Tarragona...

A cops, semblo Cristòfol Colom cregut de ser per territoris indis quan, en realitat, havia descobert un nou continent. Però no, jo només gaudeixo de mirar allò que havia vist de passada i veure-li ara totes les gràcies. Redescobrir les coses de casa. Recordo que preguntava als meus alumnes quants havien anat a Disney, a París, i gairebé tothom aixecava el braç però, quan parlàvem dels museus de Reus o Tarragona, pràcticament ningú els coneixia... Tarragona és plena de bellesa i tota mirada et porta a verd de muntanya assequible, còmoda, de sender fàcil i espàrrec a mà, romaní i rovelló i rastres de senglar, festeigs d'ocells, crits de bosc, frígola, conills, també esquirols, olor d'humitat i fongs. I... com no, la mirada, aquesta sí que sí, siguis on siguis, et porta al mar i aquest, com jas us he dit moltes vegades, es blau de cel i sal i sol.

Avui, he tornat a caminar sol. Els meus companys, l'un empiocat per allò de la gola estereofònica i l'altre exercint de multi-utilitari com solen fer els jubilats, m'han fet una nova campana, així que m'he dedicat a redescobrir l'entorn d'aquesta meravella d'arrels romanes i actual fertilitat per a qualsevol somni de poeta. Tarragona, que té flaire de Delta i que podria ser, perfectament, un altre paradís. Des del mirador del Miracle, el nostre observador preferit de vaixells i tempestes, calmoses serenitats, horitzons a prop del nas o al més enllà, més llunyà, he descobert un camí, unes escales, amb barana tubular i niquelada, que pugen fins al Fortí de la Reina, de trist final i malaguanyada realitat actual. Després, he arribat a l'Arrabassada i, de tornada, he passat per darrere els xalets amb jardí, alguns fins i tot amb torre, tots amb gos i alarma amb circuit tancat de televisió i connexió directa amb la policia. He passat a tocar de l'escola pública de l'Arrabassada i, tot i ser de barracons prefabricats, m'ha semblat una construcció sòlida i consistent, amb aparells de calefacció i bones zones de pati i esbarjo i prou mòduls per fer diferents activitats. La cridòria dels nens després del timbre del descans em sona a la mateixa música de tendresa i llibertat que la canalla d'arreu interpreta millor que ningú. Entre pins i espais de llum, entre casa i casa, un raig de sol il•lumina el mar i, extasiat, desacceleres fins parar, com a paralitzat per l'emoció que representa la contemplació en fascicles de la perfecció en estat pur. Després, ple d'oxigen i Natura, i amb els bessons durs i les plantes dels peus humides, els turmells a punt del crit... però, en conjunt, formant un tot eufòric que no apaga ni la munió de trens propers que fan allò que mai m'agrada: urbanitzar la Natura, l'asfalt és prop. Potser aviat el soterraran, potser, aviat, veurem...