L'Ebre

Sa majestat, el pare i la mare de tots els rius, ja des de Fontibre, allà per les muntanyes de Reinosa, brolla intens, feliç, segur, i després Rioja, Navarra i Aragó i... cap al Delta, per portar-nos el millor de cada lloc: l'alè de Sant Fermí i benediccions de la Pilarica. Avui l'he vist immens, amarronat, a vores a vores com diem al meu poble. És hivern i plou i neva per dalt, aleshores hi ha un increment d'aigua dolça que baixa cap al mar enlloc de pujar el mar cap a Amposta com passa en altres èpoques de l'any. Des del pont Lo Passador, la vista és d'una bellesa generosa, i gairebé s'escolta tot un clamor de festa grossa i agraïment de la tenca, la lliça i el silur, l'anguila i el llobarro, angules a part. Feia temps que no es veien surar deixalles entre petites ones d'espirals escarxofades. Només en dies així, un recorda com es va formar el Delta, només en dies així, dessalem una mica i la meva mar sembla tenir menys gana i més respecte per la meva estimada planura deltaica.

Recordo que la mare, al cel i al meu cap per sempre més, m'explicava que ella havia viscut una guerra (1936-1939), de trist i lamentable record, i una riuada on el cabal va augmentar tant que la gent anava pel poble amb petites barques a rems, com una Venècia qualsevol. La mare recordava, amb una certa emoció i espant, que havia anar a l'hort a buscar unes cols quan va veure de molt a prop com l'aigua provinent del riu anava avançant terbolosa i sense pausa, fent feredat... per explicar-ho tal com ella ho deia, utilitzant aquesta mateixa expressió: "Feia feredat!". La gent va tenir l'oportunitat de mostrar la seva solidaritat ajudant-se els uns als altres, intercanviant menjar i habilitant allotjaments per la gent, en veure inundada la seva barraca o caseta de planta baixa.

Recordo, com no, la festa major del poble, en temps on tot era més natural i autèntic. Fèiem la festa al riu, on l'estrella era la barra ensabonada, sobresortint al riu, per on havies de lliscar fins a trobar l'ànec o l'ampolla de cava que hi havia lligat al final de pal. També em ve a la memòria haver passat alguna bona estona passejant amb una barqueta a vela que tenia un familiar amb fills de la meva edat. Tanmateix, alguna vegada i d'amagat completament, alguns jovenets del poble anàvem a Sant Jaume i solíem passar el riu nedant, acompanyats d'un bot a rems que portaven alguns amics que no volien o no sabien nedar gaire...

La sogra, de record freqüent i agradable, es va quedar òrfena de mare de molt petita i va viure molt de temps amb el seu pare i altres germans més grans en una barraca prop del riu. Era experta en Delta i en dites típiques i enversades d'aquelles amb què la gent es divertia i responia cantant... li'n recordo una que anava així:
              "A la vora del riu, mare,
               he plantat un taronger,
               que fa les taronges agres
               com la cara de vostè"
Mai oblidarem l'estima per tot allò que és nostre i viu al cor de tots...