Horitzons

Al costat de l'Escola Normal de Magisteri hi havia, ara també, un jardí inclinat, esglaonat amb verds i banquets estratègics. Aquesta escola, ara, és una escola pública, però el jardí continua sent una zona romàntica mirant al mar i acompanyat per les restes properes d'un circ romà de visita obligada pel turisme. Ara han fet un carrer costerut que puja des de l'estació de trens fins a la Via Augusta (antiga carretera de Barcelona) i, evidentment, la panoràmica és esplèndida. Tarragona té aquests miradors únics per veure belleses especials de mar i cel i sol... fins l'horitzó.

Anàvem a poc a poc... el Kuga, que també s'ha fet xafarder, no es queixava gaire i la Teresa i jo recordàvem temps d'estudiants, i tota aquesta zona era territori comanxe on les parelletes, que s'anaven formant a la Normal o per altres llocs de fàbrica o empresa, contactaven, vull dir, allò de la més propera proximitat i comprovació de les realitats més exquisides. La platja era a tocar, la tarda pintava nit i fins i tot les estrelles col•laboraven amagades darrera un núvol entremaliat que mai gosaria deixar anar cap gota. Tot a favor, també el senyor Conde, don Feliciano, professor de Geografia i Història, era comprensiu quan algú arribava tard i li deia que la culpa era del troleibús que s'havia avariat... Eren altres temps, on els somnis volaven cap a horitzons alts i llunyans, però que creien possibles, per força i joventut, i fe, molta fe i esforç.

Ara, el jardí és buit, bé... una noia sola, dempeus, prenia el sol amb els ulls tancats, diria que el més bonic que se li veia era una joventut d'aquelles que encara no havia completat la seva obra, no havia acabat la seva distribució correctament, estava en procés cap a la plenitud llunyana dels trenta-dos anys. No podia veure el mar, ni el circ, ni els passos de primavera que fa la terra per agradar. Potser somiava, esperava, vivia la multitud que només s'escolta en la intimitat més absoluta. Resta immòbil, ves a saber si feliç, per què no, els seus punts de reflexió li han mostrat el camí i, ara, obrirà els ulls i veurà el mar i possiblement tot sigui diferent, un horitzó més llunyà, sense entrebancs, només algun vaixell, de tant en tant, va gronxant-se per les suaus ones d'una mar serena a joc amb la seva ànima.

Fernando tenia alguna cosa a fer i l'Antonio i jo hem sortit a caminar pels llocs de sol i mar habituals. Avui, a part d'arreglar el món donant-li un bany daurat de decència, hem constatat la nostra desconfiança total amb els polítics, siguin del partit que siguin. Diuen que el poder et fa ser corrupte, doncs... quant de poder tenim, senyor!! Els nostres horitzons van per un altre lloc: no ser massa càrrega per ningú i gaudir en pau dels dies que ens quedin. És dimecres, fa bona hora, toca Delta i taronges i família. Allà també l'horitzó és llunyà, no hi ha muntanyes, només tancats plens d'aigua disposats per acollir la sembrada d'arròs. La gent té la mirada clara i neta i no hi ha tanta contaminació: Deltebre!