Traspassar l'Equador dues vegades

Avui, l'Antonio ha hagut de fer d'avi i en Fernando i jo hem anat caminant a l'Arrabassda i a un quart de dotze ja érem a casa. El trajecte s'ha fet curt tot xerrant. El meu company m'ha explicat que va anar embarcat en un petrolier i em contava coses interessants, sobretot per a un neòfit com jo. Diu que anaven al Golf Pèrsic per carregar cru i, a cops, es trobaven el Canal de Suez tancat i havien de donar el tomb per Ciutat del Cap, la qual cosa implicava uns quants dies més de navegació i no els feia gens de gràcia. Fent aquest trajecte, traspassaven dues vegades l'Equador, a l'anada i a la tornada, i diu que es notava de manera significativa. Els costava un mes d'anar i una mica més quan venien carregats.

Em parlava de com era el vaixell, de les seves comoditats i distraccions: billar, ping-pong, cinema dos cops per setmana... També m'ha comentat que menjaven molt bé i que disposaven d'una bodega de fàcil accés. De totes maneres, deia que aquest és un món molt especial, on alguns mariners patien una síndrome que els és propi però que ara no recordava el nom i s'ho passaven malament. El comandament anava a càrrec d'un capità, ben acompanyat dels seus oficials, tant a coberta com a màquines o altres departaments. Evidentment, tampoc poden faltar tècnics de tota mena: electricistes, mecànics... Fernando treballava a màquines i diu que, molts cops, l'escalfor era difícil de pair. En total eren uns disset o divuit homes i que, en condicions normals, es generava una bona convivència. En preguntar-li si alguna vegada l'havia agafat alguna tempesta d'aquelles lletges, m'ha dit que solien tenir-les, sobretot a la tornada, i que ho havien de tenir tot ben ajustat i apunt sempre perquè, a cops, no avisa i fa feredat, amb part del vaixell sota l'aigua i l'ànima encomanant-se a Déu tots els que són creients i la resta al Eolo de guàrdia perquè facin parar els maleïts vents. També m'ha explicat que el cru que porten a port fa cap a uns dipòsits que tenen habilitats per aquest menester i d'allí farà cap a la refineria en les proporcions adients i segons les necessitats. Ells solien descarregar a Cartagena i la seva tripulació era gallega. Aquí a Tarragona, segons diu, també ho fan així.

La vida fa uns tombs espectaculars. Qui m'havia de dir a mi, un enamorat del mar fins la línia en què sembla ajuntar-se amb el cel, que algú em faria cinc cèntims, o molt més, del port i el Serrallo, el Pòsit i l'Escullera, i la barca de la llum i l'arrossegament, xarxes variades i palangres ben parats... Qui m'ho havia de dir que avui he fet un viatge en un petrolier, si més no, en sensacions, com a vivint l'experiència, per la facilitat i qualitat didàctica de les explicacions del meu company. El mar, el meu mar i de tots, és també un espai per a la realització de moltes persones que mereixen molt respecte i gran admiració.