El primer llorigó

Està fent un dia esplèndid, sense vent i amb un solet d'aquells acaronador que és una meravella. Gairebé dia de bici, però feia temps que volíem anar al Pont del Diable i avui ha estat el dia. Si no fa vent, hem quedat que demà farem bici. Els meus companys de ruta Fernando, que sempre sembla tenir el motor a punt, i l'Antonio, amb un coratge semblant però amb la cama encara més llarga, m'han ensenyat una sendera nova que va més enllà de les pedres planes on els Puig i Valls proclamen el seu amor a Déu i a la Natura. És un caminet estret i pedregós però amb tot l'encant d'aquests paratges... petjades de senglar i, també, espectaculars forats fets amb el morro donen fe de l'inhòspit del lloc per a les persones, però per a ells i altres animals és altament acollidor.

La bonança del dia, que sembla haver fet una passa llarga cap a la primavera, et fa escoltar el piular dels ocells en ple festeig, al mateix temps veus i olores un sotabosc on reina la bellesa del romaní florit (no me n'he pogut estar de portar-ne una branqueta per la Teresa). Sempre m'ha agradat anar per la muntanya, potser perquè sóc del Delta on tot és pla de terra i aigua i altres verds. Per aquests indrets del Pont del Diable hi ha llocs on s'hi accedeix entre matolls i humitats, olors de matèria orgànica natural de bosc en descomposició, fongs i bolets de tota mena i, aviat, els súper buscats espàrrecs. És un paisatge fet i deixat estar, on la Natura s'ha lluït i l'home no ha tingut la cura que caldria. Per fer-ho una mica paradís (el total era el Delta d'abans), hem vist el primer catxap d'enguany... semblava una boleta viva i eixerida, de potes grosses com a garants de què serà un gran conill i, aquests, tenen la sort de què, per la vora del riu Francolí, tenen menjar garantit i, a més, no hi ha caçadors ni furtius.

Després d'haver caminat uns tretze o catorze quilòmetres, hem arribat a la una, hem fet la Coca-cola Zero habitual, hem dinat a casa i hem baixat a fer un cafè al de Walter... després, migdiada i, a la tarda, anirem a comprar. Bé, m'he enganxat a la Josefine, aquella sèrie on aquesta actriu nana fa d'àngel de la guarda, i la Teresa (aquesta sí que és un veritable àngel) ha anat a comprar ella sola. Avui, a tres quarts de nou, el Madrid juga contra el campió anglès de Copa d'Europa... pot ser un molt bon partit, com també ho serà el del proper dimecres entre el Barça i el Milan, campió d'Itàlia. Aquests ja són partits de debò entre els millors equips del món. La Teresa ja és aquí i la Josefine encara no ha acabat, tot i que és a punt de solucionar-ho tot... la policia deté als dolents, el xiquet se salva i és adoptat per uns meravellosos pares que el faran gran i feliç com un anís. M'encanta que tot acabi bé, em deixa bon cos, bon humor, pau interior i un estat feliç i tranquil...