És la seva casa, el seu amagatall, el seu hàbitat. Allí els ocells ponen els ous, els coven, en tenen cura i crien els petits, els alimenten i els veuen créixer... És el seu espai de confiança, estatge segur, refugi protegit, la seva llar, fins que arribin els primers vols, inici de la vida en llibertat.
Recordo que quan em va arribar la calma i una mica de seny i ordre per poder estimar amb tranquil·litat i sense mesura, vaig pensar en fer el "niu". Un niu amb branques sòlides i palla tova. Un niu sempre prop del mar, sempre prop de tu...
El temps passa amb acceleració progressiva i he contemplat molts vols entre nius. És la vida. Jo volia un niu, un niu amb un fill, amb sa mare i amb jo. Jo voldria llum i veritat en cada niu...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada