Sol a casa

Hem allitat ma mare i, després, la Teresa ha anat a dur el Pere a l'estació. Ara sóc sol a casa, en silenci, a la taula, amb la butaca nova, mirant per la finestra entre geranis... no és per res, però el blanc té quinze flors esclatant de mica en mica, espectacular, definitiu. Per la TV de Reus diuen que Vilafranca ha guanyat el concurs de castells, com l'any passat, seguits de les dues colles de Valls, que han quedat segons i tercers, i els Xiquets de Tarragona, quarts. Sembla que tot ha estat perfecte i tothom es felicita per la seva progressió, per l'esforç i la convivència.

Tanco la tele i m'aparto de la finestra i els geranis, la mare descansa i la Teresa encara no ha tornat, sóc sol a casa i tanco els ulls, que és quan de vegades hi veig més clar... però ara no vull veure res, ni pensar res, ni plorar, ni xisclar d'autocomplaença, ni enfonsar-me en depressives decepcions. Estic bé, gairebé podria dormir al meu genial sofà petit, però no ho faig... em sap greu no gaudir a fons del silenci...

El Pere sempre em deixa un buit ple de positivisme, tot i ser sol, la Teresa no em deixa, la mare sempre hi és, tot i ser a l'habitació. Sol a casa, sense passat ni present, un suposar, només futur, per cert, molt cert i sempre així. Només futur, però amb present... i tant que sí, i amb el passat, i tant que també... Sol a casa, mai sol enlloc i a tots els llocs, una solitud en multitud...