Anar i tornar

Divendres, a les vuit del vespre, una ambulància ens portava, a la mare i a mi, a Urgències a Santa Tecla. Gairebé temps d'arribar, ja pensava que la mare em marxava... el seu cor va tenir un parell d'aturades, però miraculosament va aconseguir continuar bategant, tot i que a un ritme molt lent. Vam passar la nit a un box, on li van fer un electrocardiograma, una analítica, li van posar oxigen... és a dir, tot allò que poden fer quan cal fer-ho. Ja dissabte a primera hora, la doctora d'Urgències em va explicar que la situació era límit, i les úniques opcions eren ingressar-la a planta o prendre-la cap a casa. En un principi, em va deixar decidir i la vam pujar a planta i, a mig matí, va passar el cardiòleg. Aquest, ens va explicar que en aquests casos el que es fa, si es donen les condicions favorables, és col·locar un marcapassos però que, per raons d'edat, demència senil i situació general, ell a una àvia seva no li deixaria posar... Hem seguit el seu consell. Estant a planta, va passar mossèn Aragonès i li vaig demanar si li podia fer l'extremunció i en cinc minuts ja era allí... ens vam conformar tots. Mossèn Aragonès inspira pau i confiança, un gran home que ha entregat la seva vida fent el bé i estant sempre al costat dels malalts i les famílies.

Dissabte a la nit tornàvem a casa, som a casa. Ahir, diumenge, va venir tota la família del poble, va conèixer a la majoria i va tenir moments dolcíssims dient guapos a tots i regalant somriures. Per la nit, però, va estar molt nerviosa, parlant sola, preparant-se per marxar... Vam haver de donar-li un tranquil·litzant i, a la matinada, s'ha adormit. És dilluns. Mig adormida, la Mercè i la Carme, l'han posada guapa i li han donat un got de llet amb una mica de Nescafè... Ara dorm, li hem pujat el llit i li hem posat un coixí sota de cada braç. Jo he anat al CAP a demanar hora per la seva doctora de capçalera, que és qui li ha de fer el seguiment en aquest tram final. He acabat demanant visita domiciliària i m'han dit que vindrà avui al voltant del migdia.

Bé, sóc a casa, són quarts de dotze i estic a la taula del menjador. De tant en tant, quan em sembla, vaig a veure com dorm, i torno, i penso... que tingui una mort dolça, santa, com és ella. Penso, amb una certa satisfacció, que tant el meu pare com ma mare els he tingut amb mi i hem fet sempre allò que crèiem que calia... La Teresa ha estat la filla que no van tenir i jo, nervis ocasionals a part, he fet el que he pogut. Crec que s'han sentit estimats i acollits, i això els ha donat, sempre, bon ànim. Sempre cal confiar amb Déu i ara també... o més.