El gos

Diuen que és el millor amic de l'home, tot un exemple de fidelitat, protecció, companyia, confiança, proximitat... en molts casos un més de la família, en d'altres una seguretat per a la casa, sempre una referència valuosa d'una relació emocional i útil... Són animals carnívors, mamífers, de la família del cànids, domesticats des dels temps prehistòrics, i d'aspecte, forma i pelatge molt diversos segons les races. N'hi ha per tota mena de prestacions: gos llebrer, coniller, perdiguer, d'atura, de pastor, de ramat, de presa, d'aigua, de caça, de falda, petaner, salsitxa...

Quant a races recordo, com no, la del nostre Rex que era producte d'un encreuament entre dòberman i pastor alemany, amb ascendència de dogo, i que era tota una deliciosa genialitat de comportament i afectuositat. La Teresa sempre em parla de la seva Blackie, una simpàtica cocker negra que l'esperava a la parada del bus quan tornava de l'institut. El Sant Bernat, potent i majestuós, amb el carretell salvador penjat al coll... Penso, també, en aquells llebrers que feien curses als canòdroms i que, en tancar-se aquests, ha fet que se'n vegin sovint passejant, són bonics, estilitzats, amb bona figura aerodinàmica. M'encanten els llauradors, de pelatge fi i mirada tendra, semblen de bon caire, no així els gossets de raça petita, que semblen rates peludes i que, molts d'ells, semblen tenir molt mal geni. Jo tenia un gos, es deia Rex, ens estimava a tots, nosaltres també... tenia.