Llepolies

De petit i a l'estiu, al meu poble (Deltebre) passava una senyora, la Rossa, amb un carret que arrossegava amb fatiga, tot cridant "Mantecado helado, hay politos". La meva mare poques vegades em comprava un gelat, preferia portar-me un entrepanet amb allò millor que podia ficar dins... Però tot i les poques vegades que ho vaig tastar, ho recordo com una increïble llaminadura, una vainilla deliciosament dolça i refrescant, també uns polets d'orxata, xocolata o llet... eren una petita meravella.

Recordo que quan anàvem al cinema, al de baix, davant es posava un senyor a qui anomenàvem Coco Rico, amb una paradeta de tota mena de temptacions: pomes confitades, senzillament recobertes de caramel i amb un bastonet per poder-les agafar amb la mà i anar xuclant; ametlles garapinyades, és a dir, recobertes d'almívar pres formant grumolls, una passada de porta-caries, però que encara no enteníem gaire; xiclets de maduixa o de plàtan, que eren els que m'agradaven a mi i que desàvem fins l'endemà enganxat en algun lloc... Hi havia, també, uns caramels d'anís, anisets, i uns altres amb gust de mandarina on n'anaven dos i entre els amics fèiem intercanvi de sabors. Xufles, tramussos, cacauets, pipes, panís... tot ho entràvem a la sala del cinema i la deixàvem plena de brutícia i, en sortir, s'escoltava el crac-crac de les trepitjades damunt les peles de pipa o cacauet. Però, per a mi, la llepolia crack era la viena que eren, són, bones de debò. Llepolies de nen... ara també!