Regalats a casa

He dit regalats, que consti, no relegats. La Teresa i jo ens entenem amb la mirada... Avui volíem fer un arrosset únic, només a l'abast de la crac del món mundial de les cuines, però vaig pensar... i si anem a La Xarxa? Nosaltres dos hem anat poques vegades i avui és possible que hi hagi popets... A més, el fet que la senyora pugui dormir, sense preocupar-se d'haver de fer el dinar, doncs... estarà bé, ja té la resta de la setmana per a muntar-ho tot i, a més, treballar.

No, si al final resultarà que el sant sóc jo.. però és que, de veritat, no ens costa gens ni mica posar-nos d'acord. Quan hem d'anar a comprar alguna cosa, anem per feina, i si la necessitem i podem comprar-la, és un moment. Bé, tampoc tot són flors i violes, perquè si no seria molt avorrit i no hi hauria l'atractiu de la reconciliació... però, amb el temps, les nostres escasses desavinences han estat resoltes gairebé amb silencis de comprensió i somriures d'apropament, tot en base a una avinença consolidada, d'allò que en diuen amor a bon preu, és a dir, sense costos i només amb la despesa gloriosa d'haver de compartir-ho gairebé tot, perquè... avui, evidentment, no parlarem de la rossa d'ulls de castanya... je, je, je... no us ho creieu, veritat?