La meva rosa blanca

El seu somriure dolç i fi, la seva mesura en l'expressió, aquella capacitat per a exercir com cal el do de l'oportunitat, la brevetat per fer cert allò que és bo dues vegades bo, la seva proximitat on fins i tot el seu silenci és la millor companyia, tot allò que fa i no diu, fins i tot el que no fa… tot té una escalfor humana de gran qualitat. Us diria que estic parlant de la Teresa, però a ella les flors li agraden veure-les al jardí, el que potser no sap és que ella continua sent aquella rosa blanca que un dia vaig arrencar de soca-rel i que ens hem tingut tanta cura que hem arrelat en jardí nou per sempre més… La vida passa callant, gairebé no te n'adones, i torna a ser de nit i, en obrir els ulls un altre cop, la meva rosa blanca fa la mateixa olor de bondat i amor. La meva rosa blanca és com aquella mà que la mare em posava al cap i ara és el meu segell d'identitat, molt estimada rosa meva…