Ens vam fer un petó a l'ombra d'una alzina, fins i tot la lluna es va amagar darrere d'un núvol negre oportú, la llum que es resistia era la dels teus ulls que, de mica en mica, també es van anar tancant. Va ser un petó llarg, intens, d'intensitat progressiva, a la que no li veiem el final. Ben pensat, hi ha petons que no acaben mai, és una manera de viure...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada