Amb el pensament d'avui es diria gairebé que es tracta d'un procedir infrahumà, irracional. Segar arròs a mà era una feina només apta per a homes amb majúscula, homes del Delta. Una falç, uns calçotets de jonquet, un barret de palla i… anar segant guaixos fins fer una garba, un preciós feix d'espigues amb la palla lligades amb un vencill. Quan ja hi havia unes quantes garbes a punt, un jove dels forts i valents agafava un xerrac i tallava la garba pel mig, uns quatre dits sota l'espiga i la col•locava damunt dels empalls per salvaguardar-la de què les espigues no toquin a l'aigua. La feina següent és anar a tombar garbes, a fi i efecte de què els grans de les espigues se sequin una mica. Tota aquesta feina es feia amb aigua i fang gairebé fins al genoll. Després d'alguns dies, un animal de tir, cavall o matxo principalment, arrossegant un tiràs o un barquet, entrava al tros amb un pagès que anava carregant les garbes i les treia fora on les dipositava a l'era, i allí l'esperava algun treballador més per fer una garbera. Recordo que s'havia de controlar molt acuradament que la garbera no s'escalfés abans que vingués la trilladora a separar el gra de la palla. Finalment, solejar al sequers i, un cop a punt, cap al molí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada