La imaginació és lliure, potser, va ràpida per les autopistes aèries... copsant allò impossible, sens fre, sens fi. A cops, sembla investigar cercant camins de fantasia per fer-los aterrar a l'abast i aconseguits. L'altre dia, els companys caminaven pel port de Tarragona, xerrant, a poc a poc, i en veure el magnífic iot del xeic, aquell amb helicòpter que lluenteja de net i ric, luxós, vaig preguntar què es deu sentir quan es neda per l'abundància absoluta...
De fet, vaig captar un moment de reflexió, la imaginació es va moure urgent, el vol va ser ràpid, precís, alt, les cares entre satisfacció i foscor, com a de cansament i desgast... Un va comentar que també ha de ser molt trist enterrar en poc temps totes aquelles il•lusions i somnis que formen part de l'esperança, fins i tot de la utòpica, però que també formen part de la vida. Avui m'he imaginat una existència especial, diferent, amb alarmes i recursos. Avui m'he tornat a casa, a la vida, a la meva, a la nostra, amb tu, feliç, cofoi, a gust i bé i bo i millor...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada