Això s'acaba

Les vacances de la Teresa fan les últimes cuades. Per fi plou, després de tant anunci, ara va de debò. No he fet bici, hem dormit fins a les deu i hem anat a fer el mini de tonyina i el cafè curt, i els diaris, tot i que els d'informació general només visualitzen crisi sense solucions i els esportius de la caverna canten la victòria del Madrid a la Super Copa d'Espanya...

M'encanta la pau dels nostres silencis, que són tot un diàleg d'estabilitat definitiva. Dilluns marxarà a l'escola i es retrobarà amb els que s'aguanten i es gaudeixen tot el curs. Tot tornarà a la normalitat, amb menys Teresa i ma mare que va avançant a pressa feta, i la Mercè que ens fa més lleugeres les lluites quotidianes.

Aquestes pluges de final d'agost marquen ja un pensament de canvi d'estació i, tot i que al setembre encara fa calor, ja tot acoloreix diferent... El Delta canvia de groc d'arròs madur a color de terra marronós passat per aigua, la verema, ja en marxa, també marcarà absència de verds i negres, enguany amb poca collita, però amb gotims més concentrats que faran un vi de més qualitat...

I, com sempre, tot em porta a La Salle, a la meva escola de sempre, al meu col·le, amb els meus companys(es) i els meus alumnes, la meva classe, la meva cadira i pissarra i guix. Em retorno a tot allò que ha estat la meva vida. Gaudiu, companys i nens, de la convivència...