Admiració

M'encantes, també quan no dius res perquè, així, 

puc escriure el meravellós discurs dels teus silencis. 

Des de la proximitat, puc extasiar-me llegint la poesia de la teva mirada. 

Caminant per l'ombra de l'agost, de bracet o de la mà, 

la teva no sua, només escalfa l'ànima sense dir res, 

fem història i futur sense llaurar, perquè sí, 

perquè volem, perquè hi creiem, fe i veritat. 

M'agrada quan calles tot allò que els teus ulls no amaguen...

i faig coses, o no res, volant per la foscor, escric, 

contemplo l'interior i, a cops, pujo a respirar
i et veig o t'imagino o t'invento, 

sempre tu, millora de tot principi immillorable, 

present ideal, aigua, oxigen, pa, un  tot de tu total, definitiu.

I Déu n'hi do si parla, tot un mar ple on hom poua... 

Recordo un tren de rialles supèrflues i el somni desitjat 

darrere un llibre, gruixut com el seu seny, 

un estar natural que podria semblar del millor disseny, 

però res que no fos autèntic i aplomat: 

tothom venia en busca de coherència
i, cada vegada que obria la boca, 

regalava solució, sentit, el d'aquelles veus
que sempre diuen alguna cosa 

i destaquen per la senzillesa en el rigor i la qualitat. 

Evidentment, escoltar-te és el millor complement de veure't, 

tot i el meu entusiasme en interpretar el teu llenguatge corporal. 

En molts ordres de la vida dels entorns propers 

és el nus que lliga les actituds positives de qualsevol activitat sana... 

Jo em conformo en veure-la, només aixecant el cap, 

i escoltar la seva resposta
en forma de mútua complaença silenciosa.