Carn de bullir

Al meu poble, Deltebre, que ja el van descobrint, massa de pressa per al meu gust, quan veuen aparèixer un autocar de jubilats diuen: "Això és carn de bullir". Són persones d'una certa edat on la pell ja fa muntanyes i les cames figa, tot i el semblant angelical que fan, algunes, i la fermesa que no volen deixar de tenir, alguns, doncs no diem ja per a la planxa i es veu que la gràcia estar en la bullida d'on s'extreu un meravellós brou. També hi ha aquells personatges a qui anomenem "vells verds", que quan veuen una noia jove, bonica, d'aquelles que té salero, fins i tot per caminar, diuen "Això és bo ossets i tot,com les anguiletes de pantena".

Segons les meves teories, i les de tots, la joventut és gairebé sempre bonica. Recordo que un cop, quan en tenia vint-i-pocs, una senyora em va dir que amb una alçada d'u vuitanta seria irresistible i, clar, no tirava un pam del terra, però tenia una certa gràcia jove. Diria que les noies de divuit, vint anys, vint-i-dos... són un esclat de llum i color, en edat de merèixer i donar, i en donaran de meravelloses vides, també llum, també color, també altament boniques. Comento, sense saber ben bé per què ho dic, que la dona arriba a la seva plenitud als trenta-dos anys. Va ser un temps on esbrinava altres coses a més de l'art. Tot el meu respecte al gènere femení: mares, filles i tietes, cosines, germanes...