Germans

Sóc fill únic i el meu fill Pere també ho és. El meu pare eren onze germans i la meva mare tres. Sempre m'he preguntat com deu anar una vida, una taula plena amb alguns Bonet Margalef, tots dient-li mare a la meva, que també és la seva, i igual al pare. Un grup de persones amb la mateixa sang, amb les quals jugues i xerres i convius amb gelosies i d'altres reafirmacions d'egos. Diferents, però sempre especials, sempre fent "rogle", com diem al Delta, que vol dir que ocupen espai i generen respecte...

Suposo que un germà ha de ser, deu ser, un conseller, un confident, algú amb qui pots cercar veritats i solucions, amb la certesa que, no solament no et trairà, sinó que farà el que calgui per fer-te obrir els ulls. Algú va escriure allò de "la força de la sang" i ha de ser una delícia quan aquesta és com cal, però també hi ha algunes afinitats de germans, de líquids bruts i recs nefastos, units per fer mal... també alguns casos de desavinences que aquesta mateixa força, envoltant, protectora i altament sentida, es transforma en l'ira i l'escarni més brutal.

Ara que tinc temps penso en aquestes coses: una vida amb germans (es), o que el Pere fos nena, o la Teresa rossa, o jo intel·ligent i alt... Ara que tinc temps, me n'adono que no em puc queixar de res, només donar gràcies a Déu per tot el que m'envolta, també i molt... als Germans de La Salle.