A la babalà

Tenia un amic, un bon xicot, un nen gran, immadur... mai posava l'atenció necessària a res, ni la reflexió, ni el seny, tot com raja, com ve, això si, de cara, sense protecció, impassible tot i acabar baldat, tolit, la majoria de vegades... La seva felicitat era la busca i captura del plaer i, en la recerca, tenia els seus minuts de glòria i moltes hores d'enfonsament. Sempre ho intentava i potser algun cop sortia el si efímer que acabava en el més fosc dels negres. Igual eren les dotze de la nit, ell no dormia per la nit, i et trucava... volia anar a menjar rap al Serrallo i, després, el que convingui, sense tenir-ne mai prou, sense fre, sense consciència de realitat, d'aquella que et diu que demà hi ha col·le i això comporta responsabilitat i seny.

Tenia un cotxe gran i llarg, era un fill únic d'un poble petit... ell també era gran i llarg i, fins i tot, bo i capaç d'ensenyar però, molts cops, a classe, te n'adonaves que no havia tingut ni temps de treure's el pijama... No hi va estar gaire temps, això no entrava en la seva filosofia de la vida. De vegades es creia el rei del món, un ésser superior que muntava trobades de persones diferents, al seu mas, només per veure què passava. Vam acabar no sent gaire amics... Aviat vam seguir camins diferents i no n'he sabut res més. Era especial.