Ell

Així anomenàvem, els nois del poble, al protagonista de les pel·lícules, sobretot de l'oest americà. Era el guapo, el valent, el més ràpid i el més llest. Mai demanava la paraula, la prenia i hom l'escoltava, amb una actitud entre por i respecte que feia de l'heroi un centre d'atenció on la trama de la història es desenvolupava sempre amb la seva intervenció. Alt, molts cops ros, sempre prim i amb els dits llargs, fàcils en la confrontació, àgils en prémer el gallet del Colt reglamentari. Normalment era el xèrif, però també podia ser l'ajudant, o el foraster, típic caçador de recompensa que, tot i que no és ben vist el seu ofici, si atrapa el dolent, la canalla acaba aplaudint. Porten la cartutxera amb pistola al lateral, o dues, més avall del cinturó, pengen prop de la mà, de les mans, a tocar, i així poden desenfundar a la velocitat del llampec...

És ell, de mirada penetrant, barret als ulls o de costat, puret apagat, mocador al coll, barba de tres dies. És el bé, ben fet, a la recerca de l'atracador de bancs i caravanes i assassí perillós. Entra al Saló i demana una beguda. Els dolents, que juguen al pòquer a la taula del costat, remuguen. Molts es veuen la tronada i s'aparten i surten disparats. Tothom tranquil, se'n sortirà, ho han assajat moltes vegades i sempre guanya el bo... fins i tot té temps d'acabar-se el whisky.