Feia mal dia...

Els tendals de les finestres dels pisos veïns anaven al vol, era un airet, ventet ja, ràpid i una mica humit. Havia plogut i encara uns núvols superposats, tirant a negre cada cop més intens, anuncien que tot això avui es pot mullar. Res de res, l'Antonio i jo, vestits per caminar, hem sortit cap al Pont del Diable i, de sobte, com si el dia s'estigués entreobrint, apareix un sol en progressió cap a amés fort i acompanyat del mateix ventet, ara menys humit, va fent desaparèixer els nuvolots prenyats de pluja.

Ja hi tornem a ser... s'ha quedat en un dia enganxós d'agost on s'agraeix cada ombra del trajecte. Tot és sec, molts arbres mostren les branques mortes i els matolls reclamen beure urgent o moren brossa sense remei. El Francolí, que de vegades és un riu eixerit, ara només és un camí de terra clavillada entre canyes i conills. Fa por circular pels bonics itineraris del Pont del Diable... no estan cuidats. Sembla que no hi ha pressupost, ningú en té cura, ni fan ni deixen fer, i aleshores et trobes moltes zones amb aquella sensació d'abandonament que produeix una tristesa immensa. Se'ns omple la boca amb allò de "Patrimoni de la Humanitat" i, molts cops, penso que potser la humanitat, la europea, la del món mundial i la nostra, hauria de tenir més cura del patrimoni, sobretot d'aquest tan meravellós, és digui Mèdol, Pont del Diable o Tarragona en ple, com a museu actiu de la ciència, el saber i de la bellesa...