No caldria...

Sempre he pensat que la llengua, qualsevol, mereix un respecte. Normalment, un parla com els pares, com els avis, com al poble, i així li van ensenyar a resar, a agrair, a protestar, a buscar les seves formes de vida i veritat... M'encanta veure l'andalús que es llença a parlar en català, també em recordo a mi mateix fent un gran esforç per enraonar en castellà amb més propietat. És riquesa, és cultura, és respecte, és convivència.

Tinc una gran admiració per la gent que s'expressa correctament i estima la seva parla i la defensa com una propietat fonamental. Igualment, els escriptors, mestres de la ploma en un principi i ara del teclat, que han tingut i tenen cura de l'idioma, i l'han mesurat i han emprat els mots correctament, morfològicament i sintàctica. És per això que considero que no caldria que alguns acadèmics, tipus Cela (+) o Pérez Reverte, a qui llegeixo últimament, facin anar tot un seguit de paraulotes malsonants que desvirtuen la plasticitat i l'alçada de qualsevol de les seves meravelloses narracions.

Impressiona, també, la capacitat oratòria que tenen la majoria dels polítics, fins i tot per negar les evidències. Recordo que, als principis de la democràcia, als mítings que feien els partits, tots em convencien i, després, tots em defraudaven... però això ja seria una altra història. La idea d'avui és que a l'autor consagrat tampoc se li escauen els mots esfereïdors i malsonants...