Hi ha de tot

Pobre home... en anar-se'n de la llengua se li ha vist el llautó i ha tingut que mossegar-se els llavis, perquè era totalment llec en la matèria. Més guapo en silenci, aquell pobre home, tot i que mai passaria per savi, fins i tot sense parlar. Fluix de llengua, curt de gambals, rei de ficar el nas allí on no toca, patina per la vida fent russes i més altes totes les muntanyes. La sort és que no és llest... no hi ha res més dolent que un cap despert dormit al bé. Es creu algú sortit de la màgia del camuflatge, pensa que tots són de la seva condició, no és cap lleó, més aviat cua de rata, però es creu amo de la mediocritat i es super valora per damunt de la realitat soterrada de sentit i lògica.

L'he vist ben vestit, amb cartera de mà, llençant somriures i regals en forma de silencis. En un principi va fer veure que no em coneixia... tot em va sonar a muntatge, a disfressa, semblava un ministre d'obres públiques i privades, amb cartera, evidentment... i a mi em va venir al cap els moments compartits de poble i escola, on no anava precisament per a cap ministeri. "Perdona, eh... no t'havia conegut", em diu com a cloenda, "vaig que he de solucionar unes coses al departament"...de no sé què. "Adéu, adéu, dóna records al rei", pensava jo des de l'asfalt...