Nens d'infantil

Fins ara era l'Educació Infantil, i dic ara perquè el ministre de torn torna a anar de reformes variades, fent invents, amb menys pressupost i menys mestres i amb més alumnes. Però avui no va de crisi, ni de la prepotència de la ineptitud. Em ve de gust recordar i recrear-me en una vegada que vaig anar a infantil. Mai havia estat amb nens tan petits i li vaig dir a l'Albert Cuevas, Coordinador d'Infantil i Primària, que alguna vegada m'agradaria fer una substitució per veure d'aprop i saber què passa amb aquests minyons tot ulls i caràcter...

I va arribar el moment, durant el meu darrer any, l'únic sense tutoria. Era una classe... no recordo ben bé si de P4 o P5. Em van rebre bé, alguns m'havien vist a l'hora del pati, des del seu, un parell tenien germans alumnes meus, d'altres volien que els expliqués un conte o que els parlés del Barça (algú els havia dit que jo ho sóc...). Bé, tot bé, fins que vaig veure al fill de la meva companya Carme de la Fuente, preciosa criatura i excel·lent professora. En veure'l, el vaig saludar especialment i ell, tot posant els semàfors en màxima intensitat, em va dir: "Tu ets calb igual que el meu pare..." Bé, després d'amagar unes rialles i de no dir-li que sí, però no tant, vaig començar un conte on es van enganxar ràpidament, i només vaig tenir una mica de problema quan un volia anar a fer pipi i a set o vuit més, de sobte, se'ls va despertar la bufeta de l'orina i va haver un intent de processó cap al lavabo... Vaig tirar d'experiència (no en aquesta edat) i vaig seguir sense donar massa importància. Alguns tragaven conte i feien callar als "pipiteques", i tot va acabar bé...

Al final, sempre et quedes amb l'espontaneïtat del nen, amb la seva veritat, amb la seva actitud, sempre pensant que són un producte natural en edat plàstica i modelable, i que nosaltres pares, mestres, tutors, propers que estimen aquest món i aquests nens, tenim un noble compromís, una feina sagrada per aconseguir que siguin lliures i assenyats en els seus futurs...