Seixanta-sis tardors

Els castellans parlen d'allò de "la otoñal de buen ver", el meu amic Julián diria que "somos catedrales bien conservadas", alguns dirien que som la veu de l'experiència, d'altres, una peça a desar, també n'hi ha que creuen que som una font a qui recórrer, un recurs a mà... De totes maneres, el temps... doncs això, hi ha un temps per a cada cosa i cada cosa té el seu temps. Això vol dir que, de vegades, una paraula com diria el meu estimat Germà Lluís, no pugui aclarir camins, edificar amb sentit, ser una mica llum i mostrar més possibilitats... mai dictarem, sempre serem la veu amiga, tot i sabent que l'amic, el pare, el germà... gran et dirà la veritat a la cara i això, de vegades, cou i a la joventut li costa admetre altres veritats que no siguin seves, i d'aquestes només n'hi ha una.

Avui és el dia, en faig seixanta-sis, i també fa un any que estic jubilat. Dono gràcies a Déu per tot plegat i perquè em trobo bé per anar cercant les meves distraccions: una mica d'exercici, el bloc, ma mare i família tota, amics, lectura, Barça, escacs, sudokus... Tot passa, com deia la Santa, però no se m'ha fet pesat i he anat canviant de ritmes a cops de timbre, a d'altres també actius però que els vaig decidint i gaudint jo, al meu aire, amb la gent que estimo. Som a casa, el Pere i la Mar i la mare... i la Teresa, avui també, ens farà el dinar com cal. Estic content, sóc feliç... avui i ahir.