Ni per damunt ni per sota

Genial a cops, vulgar en altres, normal, indiferent, oportú, reservat, actiu, modèlic, patètic... És el "jo" amb les meves circumstàncies, com diria el senyor Ortega. Ara, un observa les formigues, capficades i unidireccionals en un principi, observades amb temps i paciència, semblen ambigües, no saben ben bé on van, algunes tornen abans d'arribar, cerquen noves direccions, no és tan clar que treballen per l'hivern, van d'excursió desorientada... encara que tots volem pensar en l'ordre, el mètode i la previsió... de les formigues.

Mai he estat el rei de res i sempre he tingut una tendència a super valorar l'entorn, tothom em semblava, en un principi, superior, admirant capacitats de parla i lideratge, i de totes les intel·ligències que aprofundien en realitats a les quals jo semblava no tenir accés. No sempre és blanca la frescor de la nit, i els vols de vegades són pesants, i el geni cau i tu et creus un nou geni, amb menys pes, descarregat de tota imprudència i arrogància...

Ni per damunt ni per sota... no és or tot allò que lluu, tampoc llueixen sempre totes les qualitats de les persones, cada cosa al seu lloc i, en la reflexió, te n'adones que no hi ha tanta distància. Potser amb els anys valores altres coses, actituds, consells, silencies no vàlids o paraules inoportunes. No, no hi ha tantes diferències, potser més en el cor, segur...