Ara sí que plou

Plou, ara sí quesí, per les carreteres baixen rius, és aquella aigua que es perd i a mi sempre em dol, el Francolí la porta al mar i els rius de Reus, de carretera, fan cap a Salou que, amb quatre gotes, sembla una ciutat flotant. Passa per tot arreu i, en moments de vaques flaques, sempre penso en aquesta aigua que es perd i que no s'inventa res per aprofitar-la...

És un quart d'onze, trona, plou, llampega, és fosc... "monotonia de lluvia tras los cristales". Miro per la finestra, nostàlgic, d'altres pluges i finestres, amb nens que hi deixaven l'empremta del nas i el disgust palès: "Avui no hi haurà partit de futbol a l'hora del pati". A Tarragona, cada cop plou menys i quan ho fa em sona a dia diferent, especial, acollidor, de casa i pijama de tardor, i mare i taula per fer algun article del temps en pau...

La Teresa descansa, s'ho mereix tot i més, i ma mare, que per allà a quarts de vuit somiava i reclamava a l'afició, ara sembla dormir una mica... Aniré preparant coses i aviat tocaré diana, més o menys florejada però de braços oberts. Ha refrescat, pels matins i als vespres no molesta una jaqueta, també ja comença l'hora del pantaló llarg i una sabata a cada peu, ple de mitjó. Vagi el meu homenatge a les sandàlies que per l'estiu són ideals, però ara ja cal desar-les, amb tot el reconeixement. Ha afluixat la pluja, però continua la remor, soroll confús del vent que apropa els núvols d'aigua. És la tardor... Gaudim-la!!