Sempre vaig dinar a l'escola

Em trobava bé, era un dels moments agradables del dia. Llobet, al cel sigui, deia que era com "un remanso de paz" i a mi em sonava a un lloc al qual tots arribaven després d'haver deixat els problemes a l'arbre, com en aquell conte que vaig recordar no fa gaire. Persones entranyables com l'Estefania, Miguélez, Masip, Llobet i, darrerament, Jesús, Pili, els Germans Polo i Lluís, per anomenar alguns entre molts... i amb tots mil anècdotes, incomptables vivències de tota mena on, bàsicament, preteníem fer fàcil la convivència, a més d'agradable.

L'Estefania em pelava les taronges i jo deia "Una mare és una mare" o "Això és una dona"... i rèiem i tal. A Miguélez no li agradava el peix i deia "Jo no menjo peixa", tampoc menjava plàtans pel potassi... Vam ser companys a tercer de primària durant quinze anys i s'entregava plenament a la feina. La Pili que a vegades també es quedava, obria la boca per explicar, per exemple, "Tu no podràs fer res amb els bancs si aquests no tenen la possibilitat de fer negocis amb tu"... molt sana, directa. Del Jesús ja ho he dit tot, ara només afegir que teníem una complicitat absoluta per anar gastant bromes i creant situacions còmiques i de santa i bona estona.

El Germà Lluís i jo fèiem la vigilància del pati després de dinar i aportàvem totes les anècdotes: Lucía de Puertollano, "Saps, és que ell me toca la cula", "Fa cara de voler-me pegar", etc, etc. Els germans regalaven prudència i seny, però també participaven de la festa, fins i tot, amb certa bona harmonia que sempre deixaven palesa... "Nogueras bañadas por Fuentes Claras", els deia de vegades fent referència als seus pobles sobre els quals es feien bromes.

Recordo a l'Antonio i la Julita, cuiners de molt bona relació amb el Germà Calixto, i sobretot a l'Antònia, tota una senyora de la cuina, amb actituds més enllà d'allò professional... M'encantava com en tenia cura dels germans, tot repartint somriures i bon humor. Molts cops, ens feia coses de mare per "lo" bones que eren, a més d'estar ben presentades. Sí, esperàvem el moment i en solíem portar alguna de preparada... ho passàvem bé. Una abraçada a tots els meus companys del menjador al llarg de quaranta anys...