Com a mestre de primària, recordo haver tingut algun cas que n'hi havia per llogar-hi cadires. Era un nen preciós, llest, madurat a base de fuetades de la inconsciència... Resulta que algun jutge amb excés de llum va decidir que el nen havia de passar una nit a casa del pare i la següent a casa de la mare, pare i mare ja amb noves parelles, i el nen de convidat de les noves famílies. Dos pijames, dos despertadors, dos diccionaris... la pobra criatura va acabar fent-se un nus i dubtant on s'havia deixat els deures... que no havia fet. Ho vaig intentar, però no vaig poder fer res, sembla que quan van maldades el nen s'aprofita encara perquè els separats puguin fer-se mal l'un a l'altre. La pobra criatura, per excés o per defecte, és la diana de tots els despropòsits. També cal dir que, de vegades, al nen tampoc li cal viure l'infern diari dels seus pares i, aleshores, s'han de plantejar les situacions en base sempre al respecte a tot allò que ajudarà al normal desenvolupament del nen, si més no, en aquestes circumstàncies.
Em ve ara a la memòria un company que vaig tenir a la Normal. De pares separats, s'havia matriculat a magisteri perquè era prop de la platja. Es veia consentit, regalat, aprofitat. Es veu que els pares feien el que calgués per guanyar-se'l i ell es deixava estimar a base de capricis normalment cars i alguns, fins i tot, originals. Els tenia acollats i els treia el que volia davant la nostra expectació ja que, en general, estàvem més pelats que una rata. A cops ens convidava a fumar ros mentre ens ensenyava un gran ganivet toledà amb funda de cuir, o un rellotge pla amb pinta d'or, o una cartera de pell amb mil departaments... No, no era mal xicot, més aviat una víctima de les nefastes circumstàncies que estava vivint.
Els darrers anys, han anat augmentant les separacions per la meitat o més dels nens de cada classe i jo, com sempre, penso que aquests mai tenen la culpa de res...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada