Un home camina sol

Deu rondar els setanta... es veu una mica més gran que jo, però amb la mateixa panxeta cervesera i cames musculades per l'exercici diari, pinta bonhomia, ullets petits, darrere d'unes ulleres de vidre gruixut, cara rodona i encara amb cabells blanquinosos per pentinar... Sol portar una samarreta xucladora de suor i una camisa sempre oberta, pantaló curt i una mena de sandàlies amb mitjons blancs que, si fos més alt i ros pigat, semblaria un "guiri". Sempre me'l trobo per l'escullera i l'observo des de la bici, anant a poc a poc darrere seu.

Diria que proclama el seu estat d'ànim, avui capcot, més lent, potser un fill ha perdut la feina o la dona no l'acompanya perquè se li inflen els peus i els genolls li grinyolen, potser algun nét que no li truca ni el ve a veure mai... De totes maneres, és constant en el seu ritme, avui lent. No fa gaire el vaig veure baixant l'Arrabassada, amb una gorra blava de mar, el cap amunt, el pit fora, la gambada llarga i segura, fins i tot portava una ràdio que semblava li feia marcar el pas amb alegria... potser la situació familiar era tranquilitzadora i els fills tenien salut i els néts, que l'adoren, el truquen sovint per dir-li quant l'estimen i les bones notes que treuen... Un home camina sol i té temps per a tot, per pensar en tot, per això és vell i té experiència... en pensar.