Ja són aquí...

Així com Tortosa em sona a clínica o exàmens lliures de batxillerat, Deltebre a colors i infància, avis família, innocència, tendresa..., Barcelona em sona a Barça i fill i Mar. Som junts, dinant al Txalaparta. Els nois ens expliquen coses d'Àfrica (Sud-Àfrica i Moçambic), de les ciutats, dels pobles de cases de palla i fang, dels nens negrets, amb ulls com a ous, que volen que els facin fotos. Parlen i no paren del Parc Nacional Kruger, d'uns dinou mil kilòmetres quadrats, i com han pogut veure i fotografiar gran quantitat de fauna pròpia de la sabana africana i com, fins i tot, van fer un safari nocturn per veure de prop els lleons que, davant la seva sorpresa i anant en cotxe, els van veure dormint damunt l'asfalt de la carretera, que estava una mica escalfada pel sol del dia.

Han menjat molt bé i gens car, sobretot peix i marisc que els hi cuinen al mateix mercat després de comprar-los. Fa gràcia, és tota una temptació, ja que parlen de llagostins de pam, llagostes que et pujarien al coll, delicioses gambes i també gran varietat de cloïsses. Han pogut bussejar per veure peixos com el pallasso i s'han passejat en barca pels illots propers veien, no gaire lluny, una desfilada de balenes, alguna amb el balenó al costat, així com dofins juganers fent-se mirar. Tot una passada, un somni fet realitat. Després de quinze hores de viatge, són a casa... aleshores, ara si, la felicitat és total...