Durant la meva llarga vida professional he gaudit, també sofert, mil i una meravelloses actituds, o no tant, de l'entorn proper dels meus alumnes. A les acaballes del primer trimestre m'agradava tancar els ulls i veia clarament el tracte que rebia el nen a casa seva... Hi havia casos de tota mena, des d'aquells pares que et deixen el nen al col·le com aquell que deixa un paquet a consigna, fins a aquells altres que tenen una mena d'obsessió malaltissa en què el seu fill és únic, diferent, especial. Pares que només treballen per a què al nen no li manqui res... són els típics nens que tenen de tot menys pares i van en mans dels avis, sants personatges altament utilitzats en tots els sentits. Curiós, també, el típic senyor que et diu que de l'educació del fill se n'encarrega la mare, i aquesta que no pot amb el nen... de deu anys, i venen tots dos a la visita i es barallen davant teu provocant situacions gairebé còmiques... i tu penses en què si aquí fan això, què no faran davant del nen...
Solia dir, i cada cop n'estic més convençut, que els alumnes poques vegades tenen la culpa de res i, si l'hem de donar a algú, diria que l'hauríem de repartir entre pares, mestres i crisis de tota mena. Feliç el nen que alguna vegada escolta un conte de l'avi i menja macarrons de l'àvia. Feliços els pares que transmeten respecte des del seu amor. I, com no, feliços els mestres, els avis i els pares que estimen els nens, tenen capacitat de diàleg i fan junts el camí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada