Un mar fosc

No sé si us he dit mai que el primer cop que vaig veure el mar em va fer por... Anava amb el meu padrí que tenia un camió i jo, alguna vegada, l'acompanyava quan feia viatges pels pobles veïns. Vam anar a l'Ampolla i, de sobte, vaig veure una immensitat blava, com si el cel ens estès envaint i, sense dir res, em vaig agafar al seient, tot sentint una opressió, una amenaça, la carretera em semblava curta i estreta, sobretot aquella que hauria d'anar en direcció contrària a la que nosaltres anàvem, per poder respirar millor. El meu padrí, en veure la situació, em va tranquil·litzar una mica dient-me que no hi havia cap perill i que en un no res ens aproparíem i, fins i tot, podríem tocar l'aigua. Sembla que l'estic escoltant: "Només és aigua i no és blava, és salada i, a l'estiu, la gent ve a refrescar-se"...

No cal dir que, després, la mar i jo ens hem fet molt amics. Ella ha estat la pau per a la reflexió, temps de recerca d'horitzons, cants de sirena, remor que et porta l'aroma d'on es cou la veritat. Avui el mar és fosc, com a trist, diria que a l'hivern fanfarroneja més, va de brau i d'ona alta... Ara, sense sol i amb núvols que no el fan precisament bonic, resta nostàlgic, sense cap biquini edificant, sense cap nen entremaliat, sense la nena que plora el final de l'estiu o el noi que n'espera un altre de millor... Una mar en calma et pot deixar el cap clar, també entre ones gegantines pots sortir fet un heroi...