Decepció

Tot va anar amb molt poca solta, sense solta ni volta, sense cap raó, sense cap ni peus, sense ordre ni concert, sense cap motiu raonable. Al dia següent ja no hi era... no sé si va marxar per la nit o matinada, però ho va fer sense soroll, sense cap estridència, ni comentari, ni comiat. L'estimàvem, almenys els del meu entorn proper. Era lògic i planer i t'aconsellava sempre tocant de peus a terra, i podies confiar, gaudir de l'amistat, d'algú que primer intentarà comprendre't i després t'ajudarà mostrant-te sempre realitats de concòrdia. El veies parlar amb tots, amb atenció, amb disposició, potser es recreava més amb el personal no docent, que també, però es veia content exercint la seva Missió amb la seva parla clara i directa...

Algú va dir que no, que l'Església i La Salle "no casan", i jo puc entendre-ho però, a mi, que mossèn Ramon desaparegués sense dir res em va doldre... Era algú amb qui ja començava a confessar-me, però sense anar al confessionari. En la reflexió, sempre he pensat que no trobo correcta aquesta forma de procedir, però també puc entendre que, de vegades, el silenci pot ser un regal i el no remoure perquès pot ser, fins i tot, edificant. He tingut alguna notícia per amics comuns, sé que no s'ha trobat gaire bé i que és molt estimat a la seva parròquia. Vagi, des d'aquí, tot el meu respecte i consideració...