Manetes

Què gran pot ser una mà petita, una maneta, quan te la donen sense cop, natural, de cor. Dóna'm la mà i anirem per la riba... deia el poeta savi, perquè sabia que a les mans hi ha tota mena de terminacions nervioses que ballen i celebren totes les afinitats. Allí fan cap els batecs del cor dels dos, fent la mateixa música. Fan manetes, es donen, també les mans amorosament i s'encenen llums que només veus tu, i cançons d'aquelles que sempre volies escriure i ara desperten del pentagrama melodies amb la lletra somiada. Ella també fa manetes i li passa el mateix i la riba fa quadre i els ulls de la nena poesia bucòlica i el pit del minyó s'omple i ple de joia transpira bombolles de felicitats.

Potser també són uns manetes, uns traçuts en l'art de l'estima... em sona allò del "arts amandi", però aquí no es mana, no s'aprèn, ni es condiciona, ni s'accelera, ni s'inventa res. Dues mans que es troben i es connecten i es complementen... i junts caminen proclamant veritats i contemplant Natura. De vegades, tot és més bonic, el cel té un to de cel més cel i l'aigua clara de la vida treu les gotes que són perles que ens mostren claredat i comprensió. Segur, tot és millor si hi ha amor. Recordo la mà de l'àvia, dels pares, de la Teresa, del Pere... Si hi ha amor, no us esteu de fer manetes ni de donar, encara que només sigui un cop de mà...