Aus de pas

El pare em parlava del seu pare, Don Juan, metge del Delta, catòlic practicant, també fora de l'església on tothom n'explica i no para d'aquest sant home, bàsicament un home bo, entregat en cos i ànima als seus malalts més necessitats, aquells que no li podien pagar i ell, a més, els regalava un somriure. L'avi, que va morir resant el rosari davant una ràdio que feia un metre, era molt amic del mossèn del poble. Eren aquells temps en què aquests més el batlle i el mestre feien govern o, si més no, eren les veus escoltades amb respecte.

Va tenir onze fills i cada diumenge els hi donava un duro a cadascú, bé... només a aquells que havien anat a missa. Sembla que, aleshores, amb un duro ben administrat eres el rei de la setmana i el príncep hereu del diumenge a la tarda. Un diumenge d'aquests, el mossèn feia un sermó a la parròquia, encara en castellà: "Teneis que saber que sois aves de paso...", i el meu pare, que tradicionalment tenia cops de llum molt ben guardats, comentava: "Somos, somos...", davant la mirada imperativa del seu pare i els somriure dels germans...

Crec recordar, segons m'explicaven, que el mossèn es deia Felip, mossèn Felip, també una persona excel·lent i entregada al poble. Va morir assassinat, com moltes persones dels dos bàndols, durant la Guerra Civil (1936-39). Som aus de pas. La mort és una realitat indiscutible. Si és així, cal estar a punt per al traspàs. Bon viatge, caminem junts i bé fins a l'enllà... amb les alforges plenes.