Comiat

Aquesta tarda, quan el sol perdi cremada, enfilarem cap a Tarragona, la meva estimada mediterrània i romana i romàntica... Tarragona. Hauran estat vuit dies de Delta i família, joia i paradís, i calor... hem agafat en ple la quarta onada de xafogor humida, pròpia d'aquest temps, però aquest any s'està lluint d'allò més bé. Ha estat bé, hem vist a tots i totes i hem sentit olors i alès del poble, aquell que t'ha vist néixer, persones que quan et donen la mà o et fan un petó transmeten sentiments parells i en harmonia amb els teus. Fa un parell de dies que ens anem acomiadant dels llocs, mai un adéu per sempre, però durant el curs només podem venir algun dimecres, quan la Teresa té lliure per les tardes. Nicanor ha estat el millor espai urbà: fresc còmode, tot en pau i qualitat. Però també hem redescobert unes moreres prop del riu, amb una vista panoràmica que es fa mirar amb tot el goig del món.

Ma mare s'ha trobat prou bé i ha estat distreta i protagonista, repartint dolcesa a tothom. Hem trobat a faltar el Pere i la Mar, i a Teresita de Tarragona i la seva família. Als que no hi són els he tingut tan prop que molts cops m'acompanyaven i m'enfortien i m'alegraven. La família i el poble són la sang i la vida, són allò sa i sincer, és allí on n'hi ha dels teus, i tu parles con ells, o parlaves, i sentes i entens les expressions i comprens les actituds... El poble, amb respectes i enveges, amb tot el valor del veí a la porta, de l'amic de sempre, d'algun indiferent, mai enemic. Família dels avis i pares, oncles, nebots, cosins d'aprop, de lluny... sang de "madrinos" i "ranes" i, després, un tot de mescles guapes que passegen estil i classe, un suposar, per aquests mons de Déu... Però tot molt gran, immens: ma mare, el Delta, família...