Tot igual, però a 40º

Tarragona és Tarragona, com Puyol és Puyol. M'ha despertat un sorollet de ma mare... de vegades la sento i no és, però ara sí, tenia sed i tossia una mica, de gola seca, li he donat aigua i li he dit que aviat la vindrem a aixecar, li he fet un petó... li agrada. S'ha quedat tranquil·la. He fet el talladet, he preparat tot, he despertat la Teresa i ja sóc a taula esperant per anar a per ma mare. Tinc totes les finestres obertes i no hi ha massa soroll, algun tren que xiula, algun nen que xiscla i alguna mare que els recull per anar a la platja o a la piscina.

Fa molta calor, sembla que fins el cap de setmana seguirà així, no corre ni un alè d'aire, és com per tancar-ho tot , posar l'aire a 22º i després a 25º i no sortir de casa en tot el dia... És temps d'aquells quan les gotetes de suor viatgen per l'esquena i tu notes els recs escalfats i gens agradables i vas volant cap a la dutxa per a què, poc després, et torni a passar el mateix. Per això, l'aire condicionat és qualitat de vida total cinc estrelles...

La Teresa ha baixat a fer un cafè, és el seu torn, ja que no tindrem la Mercè fins dilluns. La mare regira papers damunt la taula. Jo escric, he posat l'aire. Vam tornar a tenir notícies del Pere i la Mar, estan bé, en conten i no paren d'aquest Parc Nacional del Kruger... la Mar diu que el Pere, bocabadat i amb la càmara a punt, fa fotos i grava tot el que pot. Estan bé, ho passen bé, i jo sóc molt feliç de veure-ho, tot i la preocupació pel llarg viatge i la perillositat dels temps que corren. L'últim cop, hem contactat des de Maputo, la capital de Moçambic...

L'aire comença a fer-se notar... això és una altra cosa, es respira millor i ja et pots moure una mica i fer alguna cosa. Quan vingui la Mercè aprofitarem per anar a la platja alguna tarda, alguna vitamina D, algun biquini... perdó, alguna passejada, algun xampú fresquet. Tot seran tardes amb la Teresa, que sempre resulten, estan bé, millor, total, com ça!