Paracotes

Típiques, bones, sanes i super conegudes per la gent de Deltebre. L'àvia Concepció Bertomeu Callau m'explicava que s'anomenaven així perquè es menjaven entre "cota" i "cota", és a dir, entre jota i jota, que és aquell ball i cant popular, de parelles, de caràcter viu i ritme ternari. Aprofitant l'avinentesa, la senyora m'explicava que era ella qui obria el ball i, aleshores, tothom es movia i començava l'acció... però això és una altra i emocionant història. Ara toca parlar d'aquesta mena de bunyols desiguals, fets de farina, llimona ratllada, sucre, una mica d'anís i sifó. Un cop feta la pasta, es va fregint a la paella tot posant-la a cullerades. Després, s'ensucren per un costat i es mengen, si és possible, tan aviat es refredin una mica. Alguns les fan amb figues seques que lliguen molt bé, d'altres amb rodanxes de plàtan i recorden una mica allò del plàtan fregit amb mel, fins i tot a Ricard Chopo, de Camarles ell i casat amb la meva cosina Conxita Reverté, les fa amb fulles d'una planta que crec que en deia borraines. El cas és que, d'una manera o d'una altra, les "paracotes" són un nexe d'unió familiar, a l'abast de tothom, tot i que no tots tenen la gràcia i mesura adient per a fer-les tan bones. Darrerament, la sogra era l'artista més preuada. Avui, ha debutat la Teresa i, com sempre, millora els orígens. "Paracotes" sona a conversa, diumenge, llar, caliu, hivern... infantesa.