La figuera

Al Delta tenim una casa amb pati... és llarg, fa 32 metres, i acaba amb el garatge, petit... però el Kuga i quatre coses hi caben de sobres i ben desades. Allí hi teníem una figuera... Ella feia figues verdes, d'aquelles amb l'atractiva goteta de mel, allò que el poeta en deia cristal•lina. L'havia plantada el meu pare i n'estava orgullós, ell i jo. Tenia un tronc robust, amb branques baixes i poderoses on la canalla ens enfilàvem fàcil i sense perill. Les figues eren d'una qualitat total i jo les vigilava en la maduració... aquella que s'inflava una mica li feia un seguiment fins que era bona. Quan ja n'hi havia unes quantes, totes maduretes i a punt, n'omplia una senalla i les pelava. Agafava un plat gran, d'aquells on la mare escudellava l'olla, i l'omplia de figues partides per la meitat i, amb una forquilla, les trepitjava com cal. Hi posava, encara, un bon grapat de sucre i ho acabava convertint amb una mena de xarop pastós i dolcíssim que, segons per a qui, era immenjable, però per a mi, que sempre he estat prou llaminer, era una delícia... Per això les analítiques sempre em troben una mica dolcet, però val la pena.