Marfantes

Estic llegint un llibre de Manuel de Pedrolo, "S'han deixat les claus sota l'estora", i per allà a la plana setanta-sis, parla de l'aldarull de les marfantes. Aquesta paraula m'ha retornat, per moments, a la meva infantesa. Sembla que ho estic veient: el bar del meu oncle Benjamí, diferents grups parlant o jugant a cartes, però en algun racó algú parlava de marfantes... la idea era fer por, i vaja si hi posava ganes, i algun còmplice ho escampava i, al final, d'alguna manera se'n parlava per tot el bar. Contaven que per algunes parts del poble es feien grotesques construccions amb la intenció d'espantar. De més gran he anat comprenent que tot es tractava de facilitar la circulació de lladres en algun robatori o en alguna ocasió de contraban.

Crec recordar, sobretot a l'hivern, que la gent tenia pànic i no gosava sortir gaire de casa a no ser per alguna necessitat, aleshores els delinqüents podien campar sense problemes. Marfantes, coses d'infantesa, quan et fa por la foscor i ets heroi en públic, però no tant quan la mare t'apaga el llum de l'habitació. Infantesa d'ulls exageradament oberts, també la boca i les orelles, per empassar-te tanta informació que, a cops, acabes somiant amb l'home del sac o en marfantes...