Amb mi

El Pere ja és a Barcelona, la Teresa descansa.
Sol, una taula amb diccionaris,
House amb veu molt baixa, només em sento.
Estic amb mi, no sento ni la fressa,
aquella dels cucs de seda quan mengen.
Gairebé sense voler els ulls es tanquen
i les històries, primes i llargues com un gànguil,
es posen a l'abast de la inspecció...
Què faig? Com ho faig?... el que faig.
Quin grau de satisfacció experimento?
Com ho hagués pogut fer millor?
Per què no ho vaig fer a temps?
O perquè sí vaig tenir l'encert?
Quina és la línia a seguir? La meva?
House és un geni, jo més aviat no.
House sembla constantment emprenyat,
jo poques vegades i en silenci...
Silencis que regalo callant veritats.
Deia de jove: si no pots dir-li una floreta, calla.
Ara no tant, un es troba amb ell mateix
i veu que la veritat és cada cop menys muda
i es torna menys lacònic i més entusiàstic.
A cops, agraeixes trobar l'espai adient,
a mode de racó de pensar de la canalla,
aquest, però, sense càstig ni condemna.
Una nostàlgia agraïda al passat recent,
un present sense entrebancs, diria,
i un futur sense perdre mai l'esperança.