Fons i formes

No sé ben bé per què, però no m'agraden les disfresses... només al teatre dels somnis. No, no suporto al projecte d'artista amb vestit i guarniments de consagrat, tampoc aquell tarannà que no correspon, aquelles paraules que no són les seves, ni aquella farsa que arrossega el fàstic de la irrealitat. En diuen aparentar i no sol durar gaire. Tot allò que no crea, sent, estima les seves originalitats i ho mostra amb naturalitat, des de la discreció de la seva dermis neta, doncs això, serà un frau, trist i lamentable.

He estat més de quaranta anys de professor i m'encanten aquells mestres que no anaven d'amic del nen, ni de nen, ni d'ésser superior per les seves llums i solucions. Un mestre sense disfresses que tingui clar que el nen és el subjecte de l'educació i sàpiga ser al seu lloc... és allò que hauria de ser. Vaig veure bé als capellans sense sotana, d'aquells que fora de l'església fan pastoral amb l'exemple, pel carrer o fent un cafè amb el poble... La idea d'avui era parlar una mica d'allò de què l'hàbit no fa el monjo, que certes actituds no són definitòries de l'essència, que no em sembla bé aquell pensar del "som i anem de...". A part d'algun poeta que m'arriba i de la meva fe particular, no acostumo a fer cants a ningú, però avui el faig a la naturalitat noble i decent.