Amunt i avall, mirant arreu, al llarg del camp, ara de gespa... preciós. L'impagable companyia del germà Lluís em feia gran, saberut, prudent. Fèiem un parell de dos complementari, tenia la màgia del seny amb llum, vull dir el germà Lluís. Deia, amb la humilitat que el caracteritzava, que jo era qui manava i gaudia dels meus judicis pràctics i de les meves actes para la reflexió: Pere, Pere... en Joan m'ha dir "fill de..." i lo que segueix, i jo l'enviava a la font per netejar-se la boca i ell ho gaudia. "Aniràs al Pere", s'escoltava, i això era una amenaça creïble, tot i que amb cinc minuts i previ demanar perdó i el penediment estaven alliberats en un no res. També els enviàvem al racó de pensar. Si venien ràpid, era mal senyal. Si els vèiem amb voluntat d'arribar a un acord, doncs... els alliberàvem si feien les paus. Quin temps... les nenes que ballen i ens volen ballar les novetats, els futbolers que ho fan a tota fe, i els de bàsquet, i els que xerren... Quan passejava pel pati de l'escola... també era molt feliç!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada