La Teresa és mestra d'aquesta santa casa. Avui he anat a esperar-la a la sortida, a la una. He arribat una mica abans, amb premeditació i coneixement de la panoràmica habitual. Espectacle multicultural, exposició de temple i caràcter, vestuari, color i múltiples nacionalitats. He fet un tomb pels grups i he observat les evidències on, d'alguna forma, no som tan diferents... Una família de l'est, d'aquelles que semblen parlar xisclant, esperen emocionats la sortida del rosset de pèl de tatxa, que obre els braços i es llença a la felicitat de l'amor. Un senyor amb una gran bata marroquina espera el nét i parla amb l'àvia de mocador adient... el nen, quan surt, els diu "bona tarda, avis" i ells l'abracen, com fem aquí i pertot on hi ha amor. Més enllà, un grup de senyores de color, vestides de crit i al seu gust, i els nens que arriben són aquells d'ulls grossos que, a l'ombra, mostren l'avidesa del creixement i l'estima. Destacar la bellesa marroquina, sempre sense mostrar les formes, però mostrant expressions d'una bellesa natural per a la imaginació. En mig de tot això, la meva admiració, el meu respecte i aplaudiment al bon fer d'aquesta casa, davant de tanta diversitat. Són genials!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada