Qui no...

Voldria ser aquella cosa,
aquella que fa créixer, i florir,
i granar allò que fa ploure,
brot i vida, força i realitat, món.
Voldria ser aquell somriure que calma,
aquell que compensa i posa pau...
Qui no voldria ser solució,
llum en la discòrdia i desencís...
Aquell pit coixí que atén i recull,
i repara, i reconforta...
Braços oberts que fan d'ales en vol,
i aterren, i acaronen la llàgrima
del tracte injust, sense pau ni bé.
Qui no voldria cantar sempre bonic
allò que passa i que ho fos,
vull dir... bonic i veritat.
Voldria ser la calor que tempera,
i equilibra i dóna seny, voldria...
Voldria, qui no, ser la referència,
l'aterratge, allò invisible, contable.
Voldria ser la cordura i el sentit
en el factible desenvolupament de les realitats.
Com no, voldria ser aquell que regala,
aquell que dóna i és feliç així.
Voldria ser un jo millorat, i molt,
per fer possible la intenció del bé.
Voldria, voldria... i qui no, fer del jo un altre tu diví...
i, del món, un habitable paradís de pau i bé.