Delta, paradís...

Sempre m'agrada dir allò de què, no fa tant, el Delta, el de l'Ebre, devia ser com un paradís de somnis. Dic no fa tant perquè quan jo era petit, vull dir d'edat, encara hi havia indicis. Un oncle de la Teresa feia un tomb pels desaigües o pels voltants del riu, allí on regnen els xops, i recollia, tot ple, un cistell de bolets... de xop, també d'alguna soca de figuera, i els repartia amb plaer entre els nebots.

La gent anava a mariscar per menjar, no hi havia reserves ni restriccions, i recordo, gairebé emocionat, que patia per entrar descalç a la mar perquè em punxaven les escopinyes (catxels) i podies fer un grapat de musclos, o de cloïsses (grúmols), o navalles (canyuts).

Era fàcil agafar un gamber i anar a la Punta o als desaigües i fer per un suquet d'anguiles de pantena celestial. Res costava calar un bussó al riu i pescar angules com per a menjar-les com si fossin fideus, o amb alls o en suc. Habitual poder menjar una polla d'aigua a la brasa, o una fotja en arròs. Fruits de tota mena, les basses a l'abast on el genis de la reixaga feien estralls. Delta, com més gran em faig... més t'estimo!!