De Nadal a Sant Esteve

És ben certa la dita... les coses, sobretot les bones, passen que no te n'adones. És una mica allò que jo dic de què, molts cops, vivim més la il•lusió i el seu procediment que la pròpia realitat. Hem passat un gran dia de Nadal, amb el Pere i la Teresa. Avui, estem convidats a la "mansión" de la Mar Català, aquí a Tarragona, que sempre és un plaer de convivència i una figura màgica de la cuina sense aigua... substituïda pel vi de Batea i, per ser més exacte, de la bóta del racó del seu pare, al cel sigui. La Teresa ha fet "paracotes" tal i com les feia la seva mare, és a dir, boníssimes, i en portarem unes quantes, també una bossa de mandarines del meu hort... sempre ho especifico i remarco perquè, evidentment, no és el mateix. El Pere també es quedarà a dinar, avui no té tanta pressa i després, en acabar, el deixarem a l'estació.

Fa una ventada espectacular, anit ja se sentia una remor que feia por, semblava un tren de maleses properes arrossegant destrosses variades. De mica en mica, sembla que va amainant. Ara, un cop ha pres els núvols cap a un altre indret, s'imposa, cada cop més i amb més intensitat, un solet encantador, d'aquell que tant agraïm a l'hivern. Per Cap d'Any, si Déu vol, estarem tots junts al Delta, que també és casa nostra... i vostra!