El meu amic i un clam

El meu amic era com una herba,
una verdolaga o una trencadalles,
que s’havia criat lliure i al camp,
rei de la reixaga i de les basses,
príncep de l’escopeta i els ànecs,
patriarca de les angules i les pesqueres…
Jo era el noiet de casa humil
que estudiava a Tarragona,
amb tot l’esforç dels pares, impagable…
Vam fer junts una partida d’escacs,
que recordaré tota la vida,
i se’m va menjar sense patates,
mostrant una clarividència…
fora del meu abast,
una capacitat per veure-hi més enllà,
que tenen la gent del meu poble,
acostumats a mirar sense entrebancs
… fins a l’horitzó.
Vagi, des d’aquí, un clam…
per l’aprofitament d’aquestes capacitats!